Candilejas agónicas
Jonàs només es un pseudònim, en realitat Jonàs és Joan Oliver que escriu un article Candilejas agónicas a la revista Destino. Dintre d’aquest article ell comença a fer-se preguntes sobre el teatre, si aquest serà agonitzat i si tenim que resignar-nos a la mort lenta però fatal del teatre escènic. Joan Oliver es centra més en el teatre català, la situació d’aquest és casi desesperada i a part el teatre català només compte de títol i obra. Por ventura el cine no subviene con creceres al hambre y la sed de espectáculo dramático que experimenta el público? Aquesta és una pregunta retòrica, simplement ens intenta dir que el cine és la principal atracció avui dia i no pas el teatre. Tot i que hi ha aspectes del teatre que encara son molt superiors al del cinema com podrien ser l’expressió dels personatges, l’emoció, la presència física dels personatges, el teatre conté un ambient que no te el cinema. La massa esta manipulada. El cinema en aquest cas és el que ens manipula, nosaltres pensem que tenim una opinió però no la tenim ja que ens veiem influenciats per el cinema, no ens importa com s’expressen els sentiments. Tot i així la massa segueix animant-se i recobra l’entusiasme, s’augmenten els preus de l’entrada i el negoci segueix. Tot i que la minoria encara seguirà lluitant s’ha de continuar promovent i intentant tirant endavant aquest espectacle. Però no volem un espectacle comercial com el cinema que ens atrapa sinó un negoci digne.
