Blogia

El tren de mitjanit

Rainer Maria Rilke

Rainer Maria Rilke

Poeta i novel·lista austro-germà nascut a Praga en 1875 . La seva infància va transcórrer en un mitjà familiar ple de conflictes. En 1896, després d'abandonar l'escola militar per problemes de salut, va prendre cursos de literatura, història de l'art i filosofia en les Universitats de Munich i Berlín. Dedicat de ple a la literatura, va viatjar per diversos països d'Europa, va travar amistat amb importants intel·lectuals i va sostenir tormentosos romanços que mai van omplir les seves expectatives. Quan va fixar la residència en Paris en 1902, ja era reconegut com el més important escriptor en llengua alemanya. Allí va publicar obres importants com "Nous poemes" 1907, "Réquiem" 1909, i la novel·la "Els quaderns de Malte Laurids Brigge" 1910 . La primera guerra mundial ho va sorprendre en Munich on es va veure obligat a prestar serveis com oficinista. En 1919 va assolir establir-se a Suïssa i va acabar les famoses creacions "Triaries de Duino", "Els sonetos a Orfeo", "Gong" 1924 i "Mausoleu" 1926 . Víctima de leucèmia, va morir a Suïssa al desembre de 1926.

Lengua fuera

LAS ROSAS

Si tu frescura a veces nos sorprende tanto
dichosa rosa,
es que en ti misma, por dentro,
pétalo contra pétalo, descansas.

Conjunto bien despierto cuyo centro
duerme, mientras se tocan, innumerables,
las ternuras de ese corazón silencioso
que suben hasta la extrema boca.

Aquest és un altre poema de Rilke anomenat Las Rosas del qual ens diu que les roses ens sorprenen habitualment amb la seva frescor, ja que dintre seu ella descansa. Per a mi amb això el que ens vol arribar a dir Rilke és que sinó descansem no podem estar frescos pel dia de demà, i això impedirà que siguem nosaltres mateixos.

Després descriu l'objecte principal del poema (la rosa) d’una forma literària, ven expressada i amb un vocabulari culta

 

CANCIÓN DE AMOR

¿Cómo sujetar mi alma para
que no roce la tuya?
¿Cómo debo elevarla
hasta las otras cosas, sobre ti?
Quisiera cobijarla bajo cualquier objeto perdido,
en un rincón extraño y mudo
donde tu estremecimiento no pudiese esparcirse.

Pero todo aquello que tocamos, tú y yo,
nos une, como un golpe de arco,
que una sola voz arranca de dos cuerdas.
¿En qué instrumento nos tensaron?
¿Y qué mano nos pulsa formando ese sonido?
¡Oh, dulce canto!

 

Aquest poema, està escrit en la llengua castellana, del qual la seva temàtica és l’amor.

Parla sobre dos ànimes, es pot sobreentendre que una és la de Rainer Maria Rilke, i l’altre de la seva estimada.

Està buscant la manera en que les dos ànimes no es toquin, una manera que proposa és posar la seva ànima a un racó estrany i mut.

Tot i que després diu que tot el que toquen els uneix cada cop més, fa una comparació amb un instrument.

El maig del 68 i Mundeta Claret

Maig del 68 à Maig francès o Maig del 68, nom amb que es coneixen els esdeveniments succeïts a França en la primavera de 1968. Tot es va iniciar quan es van produir una sèrie de vagues estudiantils en nombroses universitats i instituts de París, seguides de confrontacions amb la universitat i la policia. L’intent de l’administració de Gaulle d’ofegar les vagues mitjançant una major càrrega policial només va contribuir a encendre els ànims dels estudiants, que van protagonitzar batalles campals contra la policia en el Barri Llatí i, posteriorment, una vaga general d’estudiantes i vagues diverses secundades per deu milions de treballadors en tot el territori francès (dos terços dels treballadors francesos). Les protestes van arribar a tal punt que De Gaulle va dissoldre l’assemblea Nacional i es van celebrar eleccions parlamentàries anticipades el 23 de juny de 1968. AL principi el moviment va sorgir com resposta estudiantil a la repressió policial, però en poc temps els treballadors van iniciar fortes vagues que van paralitzar el país, en les quals, el principal promotor va ser la CGT, referent sindical del PCF. A mesura que el moviment es va anar radicalitzant, la CGT i el Partit Comunista Francès es van anar distanciant del moviment. El govern es trobava, en aquest punt, a la vora del col·lapse, però la situació revolucionària es va evaporar tan ràpid com havia sorgit. Els treballadors, després d’haver aconseguit importants millores salarials, van tornar al treball, a petició de la Confederació General del Treball, sindicat esquerrà, i del Partit Comunista Francès. Quan es van celebrar les eleccions, el partit gaullista va emergir més fort que abans.

Desprès d’aquesta introducció per saber millor de què parlem, aquest fet te una estreta relació amb el llibre Ramona, adéu de Montserrat Roig.

Concretament em centraré en el personatge de la Mundeta Claret (la filla), és una persona força insegura, tímida amb un concepte de si mateixa no gaire positiu, aquest comportament portarà al límit de l’episodi en què exerceix la prostitució. L’acció d’aquesta en el llibre és temporal, la més breu tot i que podem arribar a conèixer diferents cares d’aquesta, com poden ser per exemple: la universitària, la compromesa, l’enamorada, la filla, la néta, la germana, l’amiga, etc...

L’època en què va viure la Mundeta Claret a Barcelona eren temps de decadència, era una Barcelona grisa, desordenada, anàrquica, amb deficiències de tot tipus, menysprea els edificis d’interès artístic. Tot aquest seguit de coses oprimeix a la Mundeta Claret.

Relacionant-ho amb el maig del 68, època de revolucions universitàries, etc... i època on la Mundeta Claret es veu plenament involucrada en les lluites estudiantils dels últims anys de la dictadura franquista . Com per exemple: la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants i en les assemblees universitàries de finals dels anys seixanta.

Podem veure clarament un exeple d’un dels personatges que van influir d’una manera important a la vida de la Mundeta Claret, el seu comportament era del típic noi revolucionari, que defensava la seva terra. Aquest era en Jordi.

 “La Mundeta recordà l’exaltació d’en Jordi quan pujavem dalt de Montjuïc, o quan anaven al Tibidabo per la carratera de l’Arrabassada i observaven la lenta i quasi premeditada destrucció a què era condemnada la ciutat”.

Dolors Miquel

Dolors Miquel

Dolors Miquel


Vaig néixer a la ciutat de Lleida l’any 1960, en un entorn idíl.lic i d’una gran felicitat. Als 6 anys, gairebé al mateix temps que era expulsada d’aquest paradís, vaig descobrir el paradís de l’escriptura: recordo perfectament el primer text que vaig escriure i l’efecte que produïren les paraules sobre mi.
La meva família era un lloc on l’art i la cultura eren completament inexistents i on no tenien ni cabuda ni importància ni llibres, ni discos, ni pintura, ni teatre, ni cine, ni folklore, ni dansa.., ni res que s’hi assemblés. Aquest fet va ser trascendental per a la meva escriptura i va marcar aquesta desviació insòlita que patien en mi l’anar de les generacions de la carn. D’aquests moviments subtils han nascut , entre d'altres moltes coses, tots els meus llibres.

PAGESOS

Ni misses, ni capellans,
ni reis ni hereus. Lo tros.
I per déu un porró gros
i una arengada a les mans.


Pa que los volem los reis
si los hem de mantenir?
No n'hi ha prou amb tenir lleis
i tenir allà Madrí?


Mos caguem en tots los Sants,
en les Verges i en lo Déu,
en monges i en capellans.
Prò que no ens tòcon la Seu.

Comentari:Sonriente

Aquest poema simplement l’he escollit perquè m’ha cridat l’atenció de com descriu els pagesos, diu tot el que fan tot el que expressen ( que es caguen en tots els Sants etc.. ).A mi personalment sempre m’ha agradat la figura dels pagesos son uns homes peculiars que no pateixen per res i van fent la seva sense cap mena de problemes.

CIUTAT

Te n'he parlat tantes vegades, de la meva ciutat,
la ciutat dels meus divuit anys, els carrers, les cases,
el castell al cim, el riu, les sèquies,
l'alegria dels bars, l'alegria del vi,
els besos ebris, fugissers, com l'escuma,
l'atzur del cel sota els àlbers del riu...
Te n'he parlat tantes vegades, però alguna cosa
més enllà de persones i objectes em fuig,
alguna cosa molt meva, un vent íntim
que hi és cobrint-ho tot com aleshores la boira.

 Comentari: Sonriente

Aquest poema parla de la ciutat on vivia Dolors Miquel, ella alhora d’escriure aquest poema fa com si parles amb alguna altra persona, ja que explica com era aquesta i les tantíssimes coses que li ha explicat a aquella persona ( per ara desconeguda) sobre la ciutat.

Candilejas agónicas

Candilejas agónicas

Jonàs només es un pseudònim, en realitat Jonàs és Joan Oliver que escriu un article Candilejas agónicas a la revista Destino.  Dintre d’aquest article ell comença a fer-se preguntes sobre el teatre, si aquest serà agonitzat i si tenim que resignar-nos a la mort lenta però fatal del teatre escènic.  Joan Oliver es centra més en el teatre català, la situació d’aquest és casi desesperada i a part el teatre català només compte de títol i obra. Por ventura el cine no subviene con creceres al hambre y la sed de espectáculo dramático que experimenta el público? Aquesta és una pregunta retòrica, simplement ens intenta dir que el cine és la principal atracció avui dia i no pas el teatre.  Tot i que hi ha aspectes del teatre que encara son molt superiors al del cinema com podrien ser l’expressió dels personatges, l’emoció, la presència física dels personatges, el teatre conté un ambient que no te el cinema.   La massa esta manipulada. El cinema en aquest cas és el que ens manipula, nosaltres pensem que tenim una opinió però no la tenim ja que ens veiem influenciats per el cinema, no ens importa com s’expressen els sentiments. Tot i així la massa segueix animant-se i recobra l’entusiasme, s’augmenten els preus de l’entrada i el negoci segueix. Tot i que la minoria encara seguirà lluitant s’ha de continuar promovent i intentant tirant endavant aquest espectacle. Però no volem un espectacle comercial com el cinema que ens atrapa sinó un negoci digne.

Enric Casasses

Enric Casasses

Barcelona, 1951.  Poeta, rapsode, traductor; sempre ha recitat els seus poemes i d'altres (com els trobadors, com Palau i Fabre...): la seva és una poesia molt fònica, molt de sons, molt per ésser recitada.  Ha viscut a A Barcelona, a l'Escala, a Tenerife, a Montpeller, a Nottingham, a Llumessanes (prop de Maó, a Menorca), a Berlín (1994 a 1997) i a Barcelona. 

Ha treballat en tasques editorials i ha traduït, entre d'altres, Arthur Conan Doyle, Stevenson, Gérard de Nerval, William Blake. 

"La societat en què vivim ens obliga a moure'ns dintre d'uns interessos i jo procuro estar com més a prop de la ratlla de sortir-se'n, millor."

 

PER ESTIMAR

PER ESTIMAR

Tot ho veres venir manco l'amor, 
l'amor no el veres ni quan era aquí 
dant-te la mà: t'ho van haver de dir. 
T'ho van haver de dir i aixís i tot 

quan el vas haver vist l'amor ja no 
era com el que tu n'havies vist. 
Quan creus entendre'l ja s'ha convertit 
en més amor, i sempre et costa molt 

d'entendre que has entès sense saber 
la gran lliçó que no aprofita mai, 
i si no espera que se't gasti el ble, 

se't vagi la baieta desgastant 
i el forat a la mitja del cafè, 
a poc a poc, s'anem fent ignorants. 

 COMENTARI: aquest poema l'he escollit bàsicament perquè t'explica com és l'amor, la forma que tenim de entendre'l, ja que ens diu en ocasions "quan el vas haver vist l'amor ja no  era com el que tu n'havies vist.  Quan creus entendre'l ja s'ha convertit  en més amor, i sempre et costa molt  d'entendre que has entès sense saber  la gran lliçó que no aprofita mai. "

Fernando Pessoa !

Fernando Pessoa !

Fernando António Nogueira Pessoa (Lisboa, 13 de juny de 1888 — Lisboa, 30 de novembre de 1935), més conegut com Fernando Pessoa, és un dels majors poetes i escriptors de la llengua portuguesa i de la literatura europea. Va tenir una vida discreta, centrada en el periodisme, la publicitat, el comerç i, principalment, la literatura, en la qual es va desdoblegar en diverses personalitats conegudes com pseudònims. De dia Pessoa es guanyava la vida com traductor. A la nit escrivia poesia. No escrivia "la seva" pròpia poesia, sinó la poesia de diversos autors ficticis, diferents en veu, estil i maneres. Va publicar sota diversos pseudònims (dels quals els més importants són Ricardo Reis, Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Bernardo Soares), i fins i tot va publicar crítiques contra les seves pròpies obres signades per els seus pseudònims. Havent viscut la major part de la seva joventut a Sud-àfrica, on va estudiar durant la seva joventut, la llengua anglesa va tenir importància en la seva vida, doncs Pessoa traduïa, treballava i pensava en aquest idioma. La figura enigmàtica que es va convertir motiva gran part dels estudis sobre la seva vida i la seva obra. Va morir per problemes hepàtics als 47 anys en la mateixa ciutat que naixés, deixant una descomunal obra inèdita que encara suscita anàlisi i controvèrsies.

Mar Portugués

Oh mar salada, cuánta de tu sal
son lágrimas de Portugal!
¡Por cruzarte, cuántas madres lloraron,
cuántos hijos en vano rezaron!
¡Cuántas novias quedaron por casar
para que fueses nuestra, oh mar!

¿Valió la pena? Todo vale la pena
si el alma no es pequeña
Quien quiere pasar allende el Bojador
tiene que pasar allende el dolor.
Dios al mar el peligro y el abismo dio,
mas fue en él donde el cielo se miró.

COMENTARI:

Principalment he escollit aquest poema per una frase que sempre em diu el meu pare.

LUITA PER ALLO QUE TU VOLS. Relaciono aquesta frase amb el poema quan diu “¿Valió la pena? Todo vale la pena si el alma no es pequeña”.

Aquest poema tracte de quan Pessoa marxa de Portugal cap a un altre país i explica tot el que pateix la gent per atravesar-lo “¡Por cruzarte, cuántas madres lloraron, cuántos hijos en vano rezaron! ¡Cuántas novias quedaron por casar para que fueses nuestrar, oh mar!”.

Joan Oliver i Sarallès

Joan Oliver i Sarallès

Joan oliver i sallarès, utilizà com a poeta el seudònim Pere Quart ( Sabadell, 1899- Barcelona, 1986 ) esta considerat un dels poetas i drematurgs més importants de la literatura catalana

 

Va entre una familia destacada de la burguesia industrial de Sabadell. Va ser el quart d’entre onze germans, dels que va ser l’únic supervivent. De aquí va prendre el pseudònim amb el que va firmar la seva obra poètica: va estudiar dret. Al 1919 va formar un grup de Sabadell juntament amb el novelista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols.

En aquest grup es combina la influència del vanguardisme amb l’humor més local i el gust per el rigor i la obra ben feta.

PORC  Em cal un règim per a amagrir. 
La pell em tiba, panteixo massa. 
No em moc de casa, menjo a desdir: 
és clar, m'engreixo com un garrí, 
--allò que passa.  Però, ara sí: 
poques segones, gens de carbassa 
i les cent passes cada matí. 

Ja tothom parla de Sant Martí! 
 

Comentar:

Aquest poema l’he escollit bàsicament pel simple fet que ma fet una certa gràcia com parla, ja que Pere Quart parla com si fos ell el proc i que te que fer per aprimarse, en resum, la vida del porc

Ja és hora que se sàpiga

Joan Oliver ( Pere Quart)

Demano la paraula prèvia.
Vull dir -i que d'un cop se sàpiga!-
que jo sóc Jo,
que sóc el Centre
i l'Àrbitre.

Que tots vosaltres, tots,
-això anant bé-
sou els meus conterranis:
parents, veïns, creditors meus,
proïsme meu pròpiament dit;
que tots els altres, tots,
bons i dolents
-grocs i negres, antípodes, gitanos-
són, a tot estirar
i encara gràcies,
els meus contemporanis.

Sapigueu que:
quan us veig, de fet,
us suscito, us ressuscito;
i en pensar-vos
us dono una esperança.

Però si us he perdut de vista,
mentre us ignoro o us oblido,
dormiu el son del just,
com se sol dir.
No passeu de potències
en el sentit més trist de la paraula.

Ja ho sé. Molts espereu
amb candeletes
el dia de cantar-me les absoltes.
No us enfileu, si us plau:
en el millor dels casos,
quan jo mori,
tots, tots,
bons o dolents,
sereu només els meus supervivents.

Comentari:

En aquest poema diu “ Pere Quart” que el món només és ell, podem veure una gran força d’egocentrisme, ja que a la resta de la gent diu que no son res més.

Joan Vinyoli

Joan Vinyoli

Poeta nascut a Barcelona d'una fecunda trajectòria, inseparable de la seva pròpia vida, el sentit de la qual qüestionava des de l'interrogant de la fe. Li va incitar a escriure una frase de Rilke: "La poesia no és cosa de sentiments, sinó d'experiències". Va guanyar el Premi Óssa Menor 1951 amb el llibre de poemes Els hores retrobades.

 El seu pare va morir quan tenia quatre anys i va viure una infància marcada per les penúries econòmiques familiars i la felicitat dels estius passats a Santa Coloma de Farners, paisatge sovint evocat en la seva poesia. Va cursar estudis de comerç i als setze anys va entrar a treballar en l'editorial Labor, on va exercir diversos càrrecs, fins a la seva jubilació en 1979 .

TOT CALLA, TOT ES RESISTEIX

Tot calla, tot es resisteix;
cada vegada es fa més i més ampla
la solitud al meu entorn.
Hi ha una font viva que no para
mai de rajar: l'escolto
de nit al cor de cada cosa.

 

Comentari:

 

            El que podríem dir d’aquest poema es que en la part final fa referència a algú important per ell mentre que al principi comenta que està sol, és a dir, la solitud del seu entorn.

He escollit aquest poema perquè m’ha sobtat que parli d’una solitud en el seu entorn ja que és pràcticament impossible que una persona es trobi completament sola.

TARDA FOSCA

Ets una tarda fosca amb crits vermells
al fons d'un bosc d'alzines negres.
Jo vaig cap al crepuscle
tentinejant,
carregat amb un gran feix de llenya
molt seca.
Vols ajudar-me a suportar aquest pes,
a encendre un petit foc
per escalfar-hi
les mans tan buides de tots dos?

Comentari:

                             Bé aquest poema l’he escollit bàsicament per un assumpte personal. El meu pare tenia una caseta a la muntanya i cada dia per escalfar la casa necessitàvem llenya per encendre el foc i sempre l’anàvem a buscar el meu pare i jo i precisament per això he escollit aquest poema

Joan Salvat Papasseit

Joan Salvat Papasseit

Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894 -  7 d’agost de 1924) va ser un poeta espanyol en llengua catalana, màxim representant del futurisme en aquesta llengua.  El seu primer poema, Columna vertebral:Sageta de foc, es publica a la fi de 1917. En ell està ja clara la seva concepció de la poesia d’avantguarda com instrument per a atacar les convencions burgeses. En 1918 edita la revista Arc-Voltaic, d’un únic nombre, amb evidents influències del futurisme. Aquest mateix any contreu matrimoni amb Carme Eleuterio i Ferrer, després de sis anys de festeig, poc després cau malalt de tuberculosi. A partir de llavors començarà un interminable rosari d’estades en sanatoris i cases de salut, que només conclourà amb la seva mort.

La rosa als llavis SI ANESSIS LLUNY

Si anessis lluny
tan lluny que no et sabés
tampoc ningú sabria el meu destí,
cap altre llavi no em tindria pres
però amb el teu nom faria el meu camí.

Un ram de noies no em fóra conhort
ni la cançó sota el dring de la copa,
vaixells de guerra vinguessin al Port
prou hi aniria, mariner de popa.

                                                                    Si jo posava la bandera al pal
                                                                   i era molt alta, t'hi veuria a dalt.

Comentari:

Com la majoria dels poemes de Joan Salvat Papasseit tenen una temàtica amorosa. El poema està dirigit a la seva estimada. L'autor mostra la seva por a perdre la seva estimada, ja que sense ella estaria perdut i que mai li seria infidel i sempre la portaria en el seu record.